Detalls ignominiosos d'una vida aclaparadora.

Si no hay Casera, nos vamos.

2009-07-26T15:24:00.001-07:00

Nova direcció:
http://txatxigomez.wordpress.com/

El mercat de Vilanova.

2009-06-20T03:53:00.000-07:00

Diu la cançó que "el mercat de Vilanova és el mercat millor que hi ha, tota la comarca hi arriba per poder anar a comprar".

A mi no m'agrada anar a comprar, i sé el caliu que comporta pel poble trobar-te la gent que coneixes comprant i fer aquell vinagre que tant ens agrada a tots. A mi el que m'agrada dels mercats -i com no, del de Vilanova- són els crits. Aquell "mira que trajecitos mas chulos tengo!" i l'altre "goita quins bledes més tendres tinc!".

Si al món hi haguessin dos dits de front, el Carnaval de Vilanova i els crits al mercat de dissabte: Patrimoni de la Humanitat.

Que arte, maestro.

2009-05-28T13:56:00.000-07:00

Des de que el món es món i Cadis és Cai les xirigotes són la música del Carnaval més famós del sud de l'Estat Espanyol. No em perdo mai les preliminars i les semis, ja que les finals sempre me les menjo grabades per motius del Carnaval vilanoví.

Es fa difícil elogiar un Carnaval que no sigui el meu, però si ha de ser un que ho sigui el de Cadis.

Aquest any dos grans vèncedors per a mi: Los Enteraos i el Salón de Belleza el Tijerita. Els primers són el viu retrat de l'enterat del poble que ho sap tot. Els segons, una perruqueria molt especial on passen els personatges de la societat des dels caps rapats fins a les seves mares.

Los enteraos.

Salón de Belleza el Tijerita.

Cap al llit.

2009-05-23T20:31:00.001-07:00

Dos quarts de sis del matí. Acabo d'arribar de la millor discoteca vilanovina i és que la nit s'ho valia.
Només penso en una persona que s'ha convertit en el meu gran idol. Tot això que he viscut avui ho explicaré als meus nets.

Gracias Mauricio Pochettino, nos hiciste tan felizes, superastes lo divino.

I com ell mateix va dir:
"Lo mas grande de Catalunya es ser de l'Espanyol"

La vostra.

2009-05-21T14:07:00.001-07:00

Adreço aquesta queixa al Departament d'Esports de Televisió de Catalunya -la televisió nacional del meu pais que paguem tots els catalans-.

M'agradaria saber quina és la raó de que TV3 emeteixi dissabte un matxembrat del Barça i l'Espanyol i que els pericos, que ens hi juguem la pell, no poguem disfrutar del partit sencer. TV3 té molts canals en TDT, i dos en analògic. Creieu que seria massa fer el Barça per TV3 -encara que no s'hi jugui ni dos cèntims- i l'Espanyol pel 33? Massa esport, potser? Doncs si algú vol veure televisió en català pot obtenir el refugi del K3, del 3/24 o del 300. Pot recòrrer a la competència 8tv a la que deurieu agrair que no és tan bona com RAC1 i no passa la mà per la cara a TV3 com a Catalunya Ràdio. I si no, queda el refugi dels canals locals que segurament emetran una d'aquelles pel.licules en blanc-i-negre de la XTVL. Ara, jo em quedaré veient els gols i poca cosa més del meu Espanyol.

La "Galega" fa el Depor, ETB no m'extranyaria que compri el Athletic, i la meva que? LA MEVA QUE? Després de comprar la Champions perquè la juga el Barça, la final de la Copa, i programes parlant de quants pels a l'orella té en Leo Messi o la crema de protecció solar de l'Inieesta, seria important que jo pogués veure el partit de l'Espanyol sencer, de xiulet a xiulet i res més. No patiu, que no volem ni un vestidor ja que ens heu demostrat que d'això no en sabeu i volem fins a Canal Català o COM Ràdio, Miramar i Pericosonline.com. Ens omplirem la boca, dient que som la televisió puntera, la del panoramic, la de la formula 1 en dolby, del dual, del subtítols, del super-logo que brinca i balla, de la "peazo" pantalla del Pitxi Alonso, les connexions per sàtel.lit amb el cul del món i el cim de l'Aconcagua i l'Alta Definició... però una cosa com fer un partit per cada canal és massa difícil.

Si us plau, recapaciteu, i feu un servei al pais que no esteu per res més que no sigui això.

Visca els Periquitos i Visca Catalunya!

Amb ganes de viure.

2009-05-19T14:06:00.000-07:00

Enfúndese en los pantalones largos de su hermano y en la primera bocanada de humo americano
y el aire será más azul y la noche más corta. Si no le cura, al menos, le reconforta.

Señor... Anímese. Cuelgue el pellejo en la acera. Súbase al tordillo de madera. Y olvídese de lo que fue y de qué modo y cuélguese en la magia de pasar de todo.

Joan Manuel Serrat

Benedetti.

2009-05-17T15:31:00.000-07:00

Un record per a tu, Mario, que seguiràs mullant paper amb tinta de la millor manera que es farà mai. En vers. Per la teva vida en vers. Pel record que ens deixes en verd. Per que d'una punyetera vegada a la ESO es sàpiga qui ets. Un altre de la gran escola sudamericana.

...que todo el mundo sepa que el Sur también existe

E finito!

2009-05-16T05:45:00.000-07:00

"Menus mal!"

Ja està acabada i la presentarem...

www.festamajorvilanova.cat, avui a les 19h al TOC (C. Sant Sebastià n.11)

La democràcia.

2009-05-13T15:27:00.001-07:00

No hi ha cubells d'aigua suficients per abocar-los pel balcó. Un darrera l'altre, petards i botzines. Nois, són dos quarts d'una i jo vull anar a dormir. Jo no us dic que no foteu farra però el dia del meu aniversari jo no agafo a dos quart -i un minut, ja- i començo a pitar i a tirar petards. Sóc jo sol i com a molt els meus amics. Demà us demaneu festa a la feina o no aneu a classe i a partir de les nou del matí foteu la gresca que necessiteu.Res, que com ho fa tothom està ben fet. Això és la democràcia, res més que això.

Avui hem tocarà tornar a viure en la democràcia, altrament dita la dictadura de la majoria.

Off-tòpic:

Pregunta sense mal rollo, alguna vegada els seguidors culés han aplaudit un equip que els hi hagi fotut un bany?

I Fuster digué...

2009-05-12T03:27:00.000-07:00

Ha de quedar clar que el valencià - el català que parlem al País Valencià - és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, ens la volen acorralar al reducte folklòric; i no, aquí hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.

Can I speak valencian in my country?

2009-05-11T05:21:00.000-07:00

Dos dies al Pais Valencià m'han servit per palpar per primera vegada un ambient que, en la meva primera impressió, és de un sadomasoquisme extrany.

Samarretes "Orgulloso de ser español", toros als cotxes, mirades per parlar català central, plaça de braus al mig de la plaça Major, ajuntament governat pel Partit Popular, els bars plens de pintes de dretans i algunes coses que em dec deixar. El fenòmen conegut com el "blaverisme" hi és i predomina.

En canvi, com els gals d'Astèrix i Obèlix, resisteix un petit nucli de gent fidel a les idees de la unitat de la llengua.

Ens falta una.

2009-05-10T15:15:00.000-07:00

Diuen que amb una sola victòria l'Espanyol estarà salvat.

Comencem a somiar; el dimecres el Athletic guanya al Barça i arriba petat a Montjuic i l'Espanyol el guanya i toca la salvació amb la mà sencera. Ens salvem a casa, amb els nostres i amb dues últimes jornades d'anècdota per celebrar-ho tot al final amb el Màlaga. Somiar és gratuït.

Carreras es retira.

2009-05-08T04:01:00.000-07:00

"El tenor català Josep Carreras ha anunciat que dóna per acabada la seva carrera en l'òpera per les exigències físiques d'aquests papers i ha assegurat, en una entrevista apareguda avui al diari britànic The Times, que limitarà les seves actuacions als recitals, actuacions en què es troba més còmode."

AVUI

Vilanova, poble de penjats.

2009-05-07T12:24:00.000-07:00

Diu la història, no gaire llunyana, que tal any pel dia dels innocents van fer anar a una víctima fins a una coneguda pastisseria del meu poble per a que comprés per encàrrec del bromista "arrel de campanar". Tal element de pastisseria era desconegut pel pastisser. El bromista guanyava, un a zero.

Diu també la història que l'any següent es va repetir la broma i la nova víctima es va adreçar de nou cap a la plaça de la Verdura i va demanar al pastisser l'arrel de campanar. El pastisser li va negar la existència de l'arrel de campanar. Bromista dos pastisser zero. I aixi durant uns anys.

Diu per últim la història, que un any hi van passar ja uns quants el mateix dia de la llufa per la pastisseria i pels volts del migdia el pastisser creà una pasta. La va anomenar arrel de campanar.
Només calia que tornés a sonar la campaneta de la porta de la pastisseria i així va ser.

Diu la magnífica història que el bromista, al veure arribar la última victima amb una safata amb arrels de campanar i dient-li el preu, va fer una cara per recordar.

S'ha acabat la crisi.

2009-05-06T14:49:00.000-07:00

Minut 93, xuta Iniesta i marca.
El que faltava, si no en teniem prou... tindrem Barça no fins a la sopa -com es habitual guanyin o perdin- sinò que tindrem Barça fins al lavabo, fins darrere les estanteries del super, sota les clavegueres, per damunt de les teulades... El que ens faltava, sembla com si fos una eina de distracció popular! Tots feliços, vinga, demà tots contents. Comencem a regalar diners a aquests mercenaris que viuen en nom de la nostra terra sense demanar permís. Al final, el Barça estarà per sobre de tot.

Per què la meva televisió pública talla el "Bona nit i bona sort" per emetre un especial de merda -no diguem mentires, les coses clares- per la empatada victòria del Barça? Això ho pot fer una tele pública? És un especial sense cap mena de contingut interessant, un autèntic bunyol. I a mi m'agrada veure els gols i els resums siguin o no del meu equip, però és que és "tremendu".
Sort que canviant a Canal Blau hi ha un reportatge de castells, uf! Salvat!

Quina mà de samarretes culés es veien l'estiu passat, gairebé una per títol guanyat! I per Nadal es van regalar moltissimes elàstiques blaugranes! Encara recordo el cartell a la botiga d'esports del meu carrer: Barça 50% dte. S'assembla a la Selecció Espanyola, que es disposa a guanyar i es comencen a veure samarretes. Que passa, que si perdeu us fa vergonya ser del Barça? Només esteu pels bons moments?

Perico per sempre, a Primera, Segona o Tercera i amb el cap ben alt i amb la samarreta pel carrer.

Lo puto Chelsea.

2009-05-06T06:23:00.000-07:00

Avui el Barça té la oportunitat d'arribar a la final i fer una magnífica campanya o llençar-ho tot per la borda de manera frustrant amb un dels tres primer objectius ofegat, que es considerat el més important.

I qui té la responsabilitat d'exterminar les opcions blaugranes a conseguir la Champions League és el Chelsea. Un equip que fins feia poc era ben poca cosa però que amb l'arribada de un senyor àrab amb calers s'ha posat al dia i ara és, per a mi junt al Manchestet Utd, del milloret de la millor lliga.

Això s'olora a l'Espanyol, un club amb massa social amb ganes de treure el cap a Catalunya, amb capacitat de resorgir, amb Nou Estadi i amb zones properes en construcció pel mateix club.

És massa complexe com per explicar en una entrada de bloc el sistema de les Societats Anonimes Esportives, i tampoc sabria. Així que, a gastar calers senyors inversors.

A la recerca de la melodia perduda.

2009-05-06T05:07:00.001-07:00

Visca l'Spotify!
Jo no sé que faria sense ell, ha aconseguit que tingui algunes descobertes musicals noves molt interessants. Lo meu no és el Lounge, però jo no ho veig així fins que no trobo l'excepció que confirma la regla: Novo! Versions de l'Empordà, Que tinguem sort, Aquelles petites coses, Noia de porcelana, El somiatruites...

Molt finoli, molt maco tot!

Colchoneros i periquitos.

2009-05-05T16:24:00.000-07:00

Estic desitjant que sigui diumenge per guanyar al Atlètico de Madrid.
Jo, diguem tonto, normalment tinc por abans d'un partit, por a perdre. Moltíssima por. I això que algunes vegades guanyo amb por! Sense anar més lluny, alguns dels derbis Vilanova-Sitges d'hoquei d'aquesta temporada en els que reconeixo que tenia por a perdre. Però ara amb l'Espanyol no em passa, estic esperant com un boig que comenci el partit. Això és confiança, confiança cega.

Au!

2009-05-05T16:19:00.000-07:00

Tinc ganes d'escriure i no sé que escriure. És un gran problema per aquell que vol escriure, escriure és anar apretant els botonets del teclat i formar paraules que generin un text minimament bó. Reobro el bloc, el reorganitzo i veurem que passa.

Torna la vena creativa.

La Setmana Santa.

2009-04-04T04:52:00.000-07:00

Des de petit m'ha agradat tot el que comporta la Setmana Santa, sense ser mai creient. Les meves arrels andalusses potser l'han apropat de bona manera.

Sempre he sentit un gran interés per la Setmana Santa andalussa, sobretot per la de Sevilla i en els últims anys molt especialment per la seva música.

Al pas per la zona de la Campana, centre neuràlgic de la Madrugá sevillana, la música de les agrupacions musicals i bandes de cornetes i timbals tenen un gran pes. Només cal parar l'oïda.

El moment més espectacular i emocionant, per a mi, és el pas del Crist del barri de Triana rondant quarts de sis de la matinada. Al pas, romà sobre d'un cavall, el senyor al Viacrucis i qui l'ajudà. Una majestuositat tremenda. I al so, la banda de Triana amb unes peces que posen la pell de gallina com Emmanuel -amb un sol impressionant-.

I de segon plat, l'últim en passar per Campana. Aquell a que en Machado li dedicà el poema i en Serrat musicà. El Gitano. I grans marxes: Gitano de Sevilla, La Saeta.

Sucede que...

2009-01-15T14:15:00.001-08:00

Sucede que a veces la vida mata y el invierno saca su revólver, te encañona en las costillas, te aterran los álbumes de fotos y el espejo, huele a pino el coche y el mar a gasolina. Pero sucede también que, sin saber cómo ni cuándo, algo te eriza la piel...

A mi mai m'ha semblat notar l'olor de gasolina al mar, coses de ser jove o coses de ser massa inocent i de tenir la il.lusió per tot de un nen...

El tonto del poble.

2009-01-12T16:44:00.000-08:00

Es veritablement el "mono" un animal per tenir-lo a la gàbia? Avui la conversació ha marxat desde el projecte Simi i seure al despatx del cap d'estudis a qualsevol dels micos que sap parlar en llengüa de signes fins a el tonto del poble. M'explico.

Els micos tenen una cultura, són els de la pedra i els del pal i fan servir eines. Viuen en comunitat, com nosaltres. Els humans estem fets per viure com els micos, però el nostre cervell ha evolucionat tant, cap a be o cap a dolent -aquí no m'hi fico- que ens hem agrupat per a comoditat de tots en manades molt més grans. I això simplement que el que una manada era el tonto fos un tonto simpàtic i un pringat alhora, pero se'l tractava bé.

Ara, a les ciutats, els que serien els tontos del poble son mofa i befa i viuen marginats i per no dir tots cauen en la drogadicció i l'alcoholisme. Potser els micos són més llestos i evitaran aquests problemes de massificació si un dia es compleix la seva evolució pel.liculera.

(Inspirat en una classe de Ciencies del Món Contemporani sobre l'evolució)

És Nadal.

2008-12-23T04:36:00.000-08:00

Bones Festes i Feliç 2009.

Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger. Conserva de ses fulles s'eterna primavera i lluita amb les tempestes que assalten la ribera, com un gegant guerrer.

Miquel Costa i Llobera, Lo Pi de Formentor.

A mi em diuen.

2008-12-15T14:05:00.000-08:00

Jo es que encara no m'ho crec.

A mi em diuen un dia que pujem a divisió d'honor, a mi em diuen un dia que ens salvem gràcies a un gol del Vilafranca -etern rival entre tants!- i que anys després el fem baixar nosaltres a set segons del final d'un partit. A mi em diuen un dia que juguem una final contra el Barça i que la perdem i que no ens importa perdre-la, que el Barça i la seva afició queda en ridicul davant del que es va anomenar la marea verdiblanca. A mi em diuen un dia que a l'any que vé la tornem a jugar i la guanyem i ens coronem els reis d'Europa, que per sempre durarà a les nostre memories aquells noms: Arellano Viadel Del amor Julivert Ros Boira Del riu Grasas, de "carrerilla". A mi em diuen que jugariem un partit oficial contra el Sitges i que el guanyariem i invadiriem el seu pavelló.

A mi tot això m'ho diuen, abans d'aquell CP Vilanova - Ordenes de Galicia de Primera Nacional que una munió de vilanovins van guanyar catorze a zero i van fer pujar l'equip on ha de ser sempre, a la Divisió d'honor.... a mi m'ho diuen i, m'ho crec!

Oda a la meva marmota..

2008-12-11T16:48:00.000-08:00

M'estimo la meva marmota. La marmota plena de mentides que em crec. Una marmota on m'imagino que m'anyores i que de veritat una marmota d'aquestes vindràs a buscar-me.

M'imagino aquesta marmota com el mar i que totes aquestes mentides estàn a l'altre banda, i ara, a les dues menys deu de la matinada, m'agradaria començar a nedar.

Escrit en bolígraf vermell.

Els versos de després.

2008-12-09T15:01:00.000-08:00

Merda de prosa, ets fàcil i tancada, massa temps sense escriure ni un vers

tornes a demanar a crits rajar del tinter com un nen petit inocent i pervers.

De ben segur que parlant de tu, el vers, no el sé per on començar

i esperar que no el llegeixis i que tu mai el deixis acabar.

Fart de llegir corals romputs, la vida s'ha reduït a no-res.

Et necessito com a mínim per als versos de després.

On començaran aquests versos, si sempre són els següents?

Ja n'estic fart de fer versos com si tu no ho entens.

Després, quan? Si la lluna es cau i el Sol torna a pujar i no passa res.

Que hem d'esperar d'això? Bledes del món, feu valer el vostre pes.

Als companys.

2008-12-01T16:02:00.000-08:00

Temps tan llarg que hi ha qui es cansa
Temps batejat amb vermells,
de sang, de sol i d'esperança.

Saps que tens la veritat
perquè viure així és mentida.
Tens forces per a esperar,
perquè és més forta la vida.

Selecció natural.

2008-11-26T16:24:00.000-08:00

Només els millors, això és el que queda al final, del que sigui.

La selecció és natural, i la naturalessa fa que molts es quedin el camí.

Que vol dir tot això? Potser no sabem trobar bé on hem anar a parar. Si sapiguessim perfectament el que volem i ens agrada no existiría la selecció natural, ni ganes.

Te sienta bien el otoño, que gusto volverte a ver.

La barra.

2008-11-14T08:26:00.001-08:00

De llum mig apagada, amb la persiana baixada -d'aquelles que fan soroll-. Tot mirant els peus que caminen sens amo ni coneixement fora del bar. S'acaba el cafè. És hora de marxar.

Obrint pas.

2008-11-10T14:58:00.000-08:00

Van robar els somriures,
van esborrar la història,
van cosir-nos els llavis
negant-nos la memòria.
Van talar tots els arbres,
van cremar les muntanyes
van assecar les terres
prohibint-nos les onades.

Però mai van poder conquerir la llibertat
amagada sota els estels.
Mai van poder conquerir la dignitat
la dignitat de ser revels.

Van incendiar les cases,
van disparar als pares,
van violar les mares
segrestant-nos les cares.
Van confiscar les pedres,
van forjar les cadenes,
van desplegar banderes
ferint-nos amb fronteres.

Però mai van podre conquerir la llibertat
amagada sota els estels.
Mai van podre conquerir la dignitat
la dignitat de ser revels.
El foc i la paraula: armes de llibertat
amagades sota els estels.
Mai conqueriran la nostra dignitat,
la dignitat de ser rebels.

Les tres grans cançons del Carnaval de Vilanova i la Geltrú (per a mi).

2008-11-08T05:51:00.000-08:00

Sens cap mena de dubte, la primera és el Turuta.
Aquesta marxa militar s'ha fet l'himne de la ciutat, i és la música principal del Carnaval vilanoví. La podem sentir durant tot el matí de diumenge pels carrers de Vilanova i sobretot, en el punt culminant; L'entrada de les banderes a la plaça de la Vila. El Turuta va ser composada per Roman de San José Redondo, músic militar, sobre els anys 30. Segurament s'arrelà a Vilanova de la mà de totes les bandes que venien en la recuperació de les Comparses després de la Guerra Civil, ja que totes eren bandes militars. El Turuta també ha sigut adoptat pel Club Patí Vilanova com a himne.
El Turuta: http://goear.com/listen.php?v=a9d7a10

La segona és Paquito el Chocolatero, cançó efervescent en els últims anys, fa molt que s'escolta a Vilanova. Composta per Gustavo Pascual Falcó especialment per les festes de Moros i Cristians ha donat la volta al món. La peça ha sigut destrossada per alguns artistes fent versions cutres i estivals, però encara és manté l'essència si l'escoltem per part d'una banda. Així que, amb aquest pasdoble de banda, es balla a la plaça de la Vila després de la guerra.
Paquito el Chocolatero: http://goear.com/listen.php?v=a05c3f5

La tercera és la última cançó que sentim a la plaça de la Vila. L'Amparito Roca.
Pasdoble composat pel mestre Teixidor dedicat a una alumne de piano amiga de la seva filla anomenada Amparo Roca. La cançó té molta força a Tarragona però últimament s'està arrelant a la ciutat de Vilanova com a tercera i última cançó que toca la banda a la plaça de la Vila, perque el comparser balli amb la seva comparsera o com mana la tradició, balli amb qualsevol menys amb la seva, i si és d'una altre entitat millor.
Al ser una cançó que dóna la volta al món interpretada per bandes d'arreu trobem molts enregistraments. A mi m'agrada el següent.
Amparito Roca: http://www.friendsofharwoodmusic.org/fohmmultimedia/harwood2004-05/Amparito%20Roca.mp3

I desenganyem-nos de les Danses! Molta gent no les coneix. Si no es potencien es perdran.

Serrallonga.

2008-11-07T07:39:00.000-08:00

Una magnífica producció.
Aixì ho podríem titular també. La veritat es que ahir la hora i dos quarts que va durar el primer episodi de "Serrallonga" em va passar molt ràpida. Una gran pel.licula amb un gran rerefons. Indirectament a tothom li passaria pel cap els diners que van cap a Madrid a l'actualitat i la de personatges que ho permeten.

A part de la història submergida, en Joan Sala, si aixequés el cap, estaría orgullós al veure la fotografía dels episodis. És genial. Han escenificat tal i com jo m'imagino Les Guilleries, Barcelona i els paisatges de les terres del bandoler.

Aquest vespre, sant tornem-hi. Torna, torna Serrallonga.

El congres dels solitaris.

2008-10-31T03:22:00.000-07:00

Que bó es en Sisa.

Els més esplèndids perdedors, els que no surten a cap llista,
també s´hi acosta algun taxista, els viatjants i els pescadors.
Doctors en llengua catalana, un carterista retirat,
el que recull la palangana, el mestretites i un penjat.

És el congrés dels solitaris, no hi ve qui vol, cal estudiar
per oblidar l´abecedari del desconsol i no plorar.

Tot esperant la fi del món, un pessimista i un nen gran,
el que camina a quatre mans i admiradores de James Bond.
El vigilant de la presó, els de la penya l´Ansietat,
la dama de l´abocador, els deprimits i enamorats.

És el congrés dels solitaris...

Insatisfets que ho tenen tot i els que no tenen ni camisa,
aquells que no van mai a missa i els que pateixen de singlot.
La vídua del Baró Rampant, la veu de la senyora Francis,
un latin lover un pèl ranci i una lectora de Cioran.

És el congrés dels solitaris...

Tothom hi busca l´esperança, les animetes fan xiu-xiu.
Per compartir aquesta dansa el que està mort vol estar viu.

Vine al congrés dels solitaris, vine tot sol o acompanyat,
i oblidarem l´abercedari del desconsol sense plorar.

Al meu avi.

2008-10-30T08:53:00.000-07:00

Pel matí s'aixecava i anava a les oliveres a fer caure el futur oli per mullar el pa. Va venir al nord per feina, per donar un futur als seus fills i a la llarga als seus nets, i encara més futurs besnets. Sempre deia que no sabia ni llegir ni escriure, però firmava papers i mai s'equivocava de parada de tren.

Si cap cop pases per la rambla on hi ha asseguts en un banc cinc avis, desafiant les lleis de l'espai pots pensar que allà a vegades hi seia ell tot formulant veritables teories de la vida. A mi em portava de la mà on fes falta i em venia a veure quan la meva mare em banyava. Cuidava de mi cada dos dijous. Els Dimecres de Cendra em portava a veure l'Enterro, perquè al seu net li agradaven els petards i li agradaven les tradicions del seu poble. Deixava que produís certes destrosses al seu hort simplement per jugar. Ens feia desfilar en processó i jugar a carreres de sacs. Deia que mones com aquelles mai s'han fet.

Tot plegat sona com unes notes de piano tot esperant la fí del món.

I encara s'aixeca pel matí andalus i va cap a les oliveres, parla amb els companys de la Rambla, em porta de la mà on calgui, cuida de mi a totes hores, olora la terra del seu hort, juga a carreres de sacs i no pasa un Dimecres de Cendra que no em miri la mà i vegi una altra, miri cap amunt i desde la meva menudesa el vegui a ell.

Garraf Sud, Garraf Nord.

2008-10-20T13:14:00.000-07:00

Situa't. Dissabte, 16h. Un servidor agafa el tren com cada matí de dilluns a divendres. Destí: el mateix. Finalitat: Derrotar al Sitges i viure-ho en la pròpia carn.

Desde setembre visc a cavall entre dues genials poblacions, Vilanova i la Geltrú, de la que em sento i m'identifica al món, i Sitges, que em serveix de biblioteca d'estudi i d'esmorzar diari.

Si bé jo m'estimo el Garraf, i una mica el Penedés i gens barceloní -un dia d'aquests m'explicaré les meves il·lusions separatistes-, hi ha una rivalitat impossible d'obviar. Hi ha una riera que separa el Garraf Sud i el Garraf Nord. Té pinta de que els del sud estem més per la feina de ser una gran ciutat i estem deixant de banda la nostra vida social. L'invasió de pixapins és forta i costa adaptar-los a la nostra manera (reconec, molt especial) de ser. Al nord són famosos, tenen turisme, marca, restaurants, hotels i una postal.

Els del sud, com uns pardalets de niu, intenten sortir i començar a volar, i a vegades fan aletades molt grosses, com guanyar una copa CERS, reunir 20.000 persones llançan caramels o fen que un peix begui en porró. I dissabte espero que fem una aletada més.

I com un anell al dit.

...y así entre todos logran
lo que era un imposible
que todo el mundo sepa
que el Sur también existe.
Mario Benedetti.

Andalusia.

2008-10-17T08:54:00.000-07:00

Tinc ganes d'anar al poble dels meus avis. Ara és el moment.

Veig a ma mare morint-se de ganes de portar-m'hi i ensenyar-m'ho. Tinc ganes de tornar-ho a veure, encara que quan hi vaig anar, segurament, no passava dels set anys. Pels meus avis allò era Andaluzía, per a mi Andalusia. Com canvia l'història d'una família. De petit gairebé declinava tot allò que tingués a veure amb la nació dels meus avis, era incapaç de creure que allò estava ple de cultura. I ara ja em veus, ansio veure totes aquelles cases pintades de blanc, a Sant Bonós i Sant Maximinià, la Virgen de la Cabeza, les oliveres... Com m'agraden les oliveres.

Allà hi queda família si, però poca que jo recordi. Fa un any vam tenir la visita d'un germà del meu avi i de la seva dona. En un sol día -que dic!- en uns sols minuts van passar de ser totals desconeguts a família de tota la vida. Aquella conversació a taula, preguntant per com estava tot i fins i tot pel boig del poble va ser espatarrant. Al ensenyar el pis, en entrar a la cuina em van dir perquè no hazei un brazero en er suelo (sic).

Mateix estat ara per ara, diferents nacions des de sempre.

Baixada de pantalons.

2008-10-13T10:14:00.001-07:00

Només cal plantar-nos a Madrid, posar-nos d'esquena i baixar-nos els pantalons.

Sona per les ràdios i es llegeix als diaris que el govern espanyol retallarà la despesa en la cooficialitat del català. Jo ja no entraré a debatre la importància del català com a llengua principal a Catalunya perquè crec que qualsevol humà amb dos dits de front veu que la llengua pròpia de Catalunya és el català.

El català per a mi ha d'estar, com a mínim a l'alçada del castellà a Catalunya. No és possible que arribin a sonar aberracions com algú especulant al circ de Canal Català: "el català no hauria de ser obligatori a les escoles". Jo sé que és necessari, però estic fins a dalt del meu tarro de fer anglès. Donarem més importància a l'anglès que al català? Temps al temps. Cal un altre onze de setembre de mil nou-cents setanta-set.

El meu avi.

2008-10-11T06:51:00.000-07:00

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No la del terrateniente

que os sepultó en la pobreza,

que os pisoteó la frente,

que os redujo la cabeza.

Árboles que vuestro afán
consagró al centro del día
eran principio de un pan
que sólo el otro comía.

Dentro de la claridad
del aceite y sus aromas,
indican tu libertad
la libertad de tus lomas.

Idiota.

2008-10-10T08:06:00.000-07:00

N'hi ha més d'un d'aquests.

Gents que van per la vida i creuen que ells són el centre de l'univers i que els hi rellisca el que fan els demés. Idiotes pels quals això no és cap mena d'insult, sinò un adjectiu merescut. Idiotes més que idiotes. Es troben la sort de cara i passen de puntetes per habitacions on els esperen amb ganivets a les mans. Però són idiotes, i ningú els hi arreglarà ser-ho.

M'aclame a tu.

2008-10-08T13:13:00.000-07:00

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.

Vicent Andrés Estellés

Només volia posar un fragment, però es tan bona tota! Ell li dedica a la ciutat de Xàtiva, perquè molts poemes semblen que tinguin una silueta femenina darrere, però no. Qui ho diria després de coses com "Els Amants". Em va agradar descobrir Estellés, i els seus versos polifacetics. Ovidi els va portar al món, de la mà de la guitarra d'en Toti Soler. Quines tres potes per a un banc.

I en arribar al terme entonaré...

A propòsit del "Quadern Basc".

2008-10-07T08:06:00.000-07:00

Serà més llarga la reflexió que l'escrit. Ja ho té això.

Al llibre de la meua estanteria, "Antología de la poesia catalana" només porta uns vint poemes que ocupen una pàgina cada un d'ells. El llibre té tres-centes planes, així que podem dir que comet el gran error de tractar-te com un pèsim lector i afegir dues-centes vuitanta planes que t'expliquen com hauries de digerir el text.

Jo no penso fer-vos això per una, dues, tres... dotze línies de merda que he escrit en una sobretaula mentres uns grallers es preparaven per fer sonar l'Amparito Roca al barri de Ventas d'Irun, en un autocar sortint del maquíssim poble de Hondarribia i molt menys el que hem pot arribar a passar pel cap quan l'autobús està parat perquè el conductor està bufant dintre d'un aparell de la Foral de Navarra.

Jo no entenc, no entenc mai moltes coses i a qualsevol que em conegui fàcilment, sóc fàcil d'enganyar i de que se n'enfotin de mi sense adonar-me'n. Potser encara crec en que tothom es bó per naturalessa. Però el món està ben girat, pel bó i pel dolent. Només vull que cadascú ho interpreti com vulgui, si es que algú llegeix les bajanades d'aquest noi que tinc dintre.

Quadern basc. Anexe.

2008-10-06T13:48:00.000-07:00

Escrit a casa. Però per no perdre la tradició, escrit a la llibreta.

Ja torno a ser ací. Fent el gos, amb la meva gosseta, la Kira. No sé qui ho és més.

Només penso que si jo fos ella no podria canviar amb el mando de la tele.

I a part de tot això em queda reflexionar del que he viscut a Euskadi aquest cap de setmana, de les bajanades que ningú entendra i que tothom malinterpretarà escrites en les poques estones mortes.

Pensar d'amics que ja tenia i que s'han fet més grans. Del retrobament amb altres amics, amb abraçades sinceres entre bascos i catalans, com si fòssim una familia que viu cadascuna en dues parts del món tant diferents però tant iguals. De gent que coneixia poc, i que el viatge m'ha fet viure una mica més al seu costat.

M'en vaig a dormir. Agur.

Quadern basc. Capitol tres i últim.

2008-10-05T13:38:00.000-07:00

Escrit desde un punt transitori de Navarra, en paper i boli al seient d'un autocar.

Ahir em va passar, només veia dossos per totarreu.

El món s'havia tornat parell i l'últim, l'imparell, era jo.

Jo dormo ara, amb aquesta llibreta, esperant arribar a tu.

Quadern basc. Capitol dos.

2008-10-05T11:23:00.000-07:00

Escrit desde un punt transitori de Euskal Herria, en paper i boli al seient d'un autocar.

No tinc ganes de ser alegre, l'home es dedica a tallar els gegants per fer-hi carreteres i jo no deixo de ser un energúmen de pensament transitori. Fer caure els pins. Com el só d'una acordió al tancar-se. Morir lluny i amb tu no deixa de ser una utopía.

No té un pam de net.

Quadern basc. Capitol u.

2008-10-04T12:30:00.000-07:00

Escrit desde el barri de Ventas d'Irun, Euskal Herria, en paper i boli.

A vegades sembla que ens volguem morir.

Un conjunt de factors insignificants ens cauen com una punxada al clatell. Sé que t'he de trobar perque no em torni a passar. Per sentir-me com a casa a totarreu i fer-me el meu racó al món.

Demà s'enfonsarà la vida i jo no hi seré.

Hores de bus.

2008-10-03T13:35:00.000-07:00

D'ací res surto cap a Euskadi.

Tinc moltes ganes però hi ha un pal molt gran, l'autocar. Tindré temps de dormir, de pensar, de llegir, de escriure, però sobretot de badar. Fa temps que no estic una bona estona empanat mirant alguna cosa, tinc ganes de badar i fotre cara de dropu. I que millor que un autocar nocturn.

Sempre que penso en un moment feliç em vé a la memoria aquell anunci de la Coca-cola, amb una parella abraçada en un tren desert. Doncs jo normalment m'ho imagino en autocar i de nit.

Estereotips que té la vida.

Espero escriure força, dilluns o diumenge ho intentaré passar tot a la maquinota i penjar-ho, en ordre cronològic.

Agur.

La Trikitixa.

2008-10-01T13:35:00.000-07:00

Divendres marxo a Euskadi.

La veritat es que no he de fer un comiat pel bloc, perquè dilluns torno i encara estem a dimecres.

Jo sóc molt poc viatger, de fet només he anat amb el sentit de la raó a Itàlia de final de curs enamorant-me de Florència, Merignac enamorant-me de Burdeos, Mallorca sense res d'especial i Andorra més d'un estiu.

A mi em proposen fer un viatge gratuït i m'ho penso. M'agrada si surto al carrer trobar-me el de sempre, tenir els peus a Vilanova, m'agrada la meva habitació i no surtir de la rutina habitual. Però bé, aniré a Euskadi amb els Falcons. I en tinc ganes, de veure els amics que allà tinc, que espero que s'enrecordin de la complicació que tenien d'anomenar-me pel meu nom.

Irun m'espera. Jo l'espero a ella.

La tropa de Joan Saura.

2008-09-30T13:47:00.000-07:00

Jo no sé de política, a mi no em demanis que quin finançament vull per Catalunya perquè et diré que el millor. No em preguntis que faria jo perquè et contestaré que quan arribi al Parlament (ho dubto molt) ja cobraré per pensar-hi. Que la política és cosa dels politics i si se'n parla potser es que no va bé, que si t'agrada en parlaràs igual. A mi m'importa el que pasa al meu voltant i parlo del que veig i el que penso de la societat, no de la política.

Diu avui el vilanoví Francesc Marc-Alvaro a l'espai de la dos, '59 que es remena que Joan Saura està més preocupat per la seva popularitat que per que els Mossos d'Esquadra facin la seva feina i de tots és conegut la de somriures que va provocar que Saura en el moment de conèixer el seu nou càrrec.

No puc negar que desde que els Mossos van aterrar a Vilanova i la Geltrú i al Garraf la seguretat ha millorat, i no tinc cap mena de por en afirmar-ho. Els primers dies els veies per totarreu, encara que als dies fa la impressió que ha baixat la seva presència.

Posem l'exemple, els partits del Patí. El primer partit amb els Mossos "al mando" va gaudir de dos mossos tombant per allà. Al segon ni el flaire! Fan una bona tasca, no arriben gaire tard als indrets però en les grans ocasions perden els papers.

Una manifestació de treballadors que lluiten pel seu sou pot acabar amb pilotes de goma a canvi de dos contenidors girats, vuit bengales no es mereixen ni la meitat d'això? I ha sortit ja el derby, encara que no volia parlar-ne, per que el millor és, ara que ha pasat, que serveixi d'experiencia i no li donem més voltes als mitjans.

En fred.

2008-09-28T04:05:00.000-07:00

Ara si, jo escric en fred.

El partit anava bé, amb el que havia de succeir en el derbi, i admeto que potser el gol de l'Esapnyol tenia alguna falta pel mig. Ens havien expulsat un home, i que! Nosaltres seguíem a la nostre.

El grup radical del Barça (no es mereixen que digui el seu nom) llença més de cuatre bengales a seguidors de l'Espanyol tot i tenir una xarxa davant per impedir-ho. Aquí arriba tot.

Un perico es sent humiliat, un perico es sent ciutadà de segona quan veu que l'intenten agredir (perquè recordo que una bengala pot matar) i els Mossos d'Esquadra, la polícia suposadament de tots els catalans no fan res, tot i ser uns trentallargs per allà mateix, rodenjant-los. Es clar que molts pericos intenten pendre la justícia per la seua mà, si en aquell moment ningú la imposa! Deixem que ens peguin? Que ens matin?

Qualsevol membre de la Federació tindria que tenir la cara pel terra de la vergonya que hauria de passar, en el moment del penal final, inexistent i quan passaven 1 minuts i més del temps afegit.

Al sortir el crit va ser un. Concentracions davant dels furgons dels Mossos i simplement aplaudiments, aplaudiments a la policia de tots els catalans. I sorprenenment, per uns simples aplaudiments que fan molt més mal que una bengala, és possaren en guardià i van fer-nos correr.

Mossos d'Esquadra, no sou benvinguts! Ni ací ni enlloc!

Nota final: M'agradaria enviar un record i molts petons a tots els falcons de Vilanova, dels que sóc membre i ahir, mentre jo estava a Barcelona, en la Diada de la Colla van pendre mal al provar la mai aconseguida pira d'11. Olària, Torné, Karol, Cristina, Marc... no sé si em deixo cap. Orgull Falconetis amunt!

La cara de vergonya.

2008-09-27T16:34:00.000-07:00

El Larguero, cadena SER, amb els ulls tancats al autocar, tornant cap a la capital del Garraf a les 00:52 minuts.

Bojan Krikc, jugador del FC Barcelona diu que "...le dedicamos i celebramos esto con ellos porque son la afición i los que te estan respaldando en el campo."

Si us plau, no vull pensar que el món s'ha capgirat ja del tot i que la única explicació és que un grup de joves al que no els hi falta cap iaia que els moqui als que els hi acaben de regalar un Audi i sel's hi queda petit, que cobren més que el que tota la meva familia en deu generacions podrà veure passar per les seues mans fan apologia a un grup de radicals que llencen bengales que poden ferir i fins i tot matar als que no porten la mateixa samarreta que ells.

Això ho he somiat, perquè no pot ser veritat.

Sempre diem que no es pot generalitzar, que aquests bretols estan a qualsevol banda, però aquest cop no, aquest cop sel's han sentit seus. Han sigut la representació del Barça a les grades del Lluís Companys. Quina vergonya, abanderats amb la bandera del poble català.

El Barça no existeix, el Barça és un producte més, com una gallina de les Rambles de Barcelona. El Barça és l'opi d'un poble que viu encarcarat on encara es creu que mana el general dels Exèrcits. El Barça no sap quina és la realitat social. El Barça no és. El Barça no existeix.

Jo si fos ell, em replantejaria l'existència. A no ser que el seu objectiu sigui la destrucció del fútbol.

El tren.

2008-09-25T11:25:00.001-07:00

Cada dia les mateixes cares!

Anant cap a l'estació cada dia em trobo la mateixa gent, ja els hi tinc agafada la cara, només cal saludar. Al tren m'encanta que tothom llegeixi diaris gratuïts, sent jo l'únic que no ho fa.

No m'agrada, i prou. Informació barata, potser més elaborada que alguna que altra de pagament però gratuïta, en castellà i sensacionalista. Massa cosmopolita, de tendencies i d'oci.

I sé que es injust i lleig, i que no ho són (tots) però penso... colla de pixapins, mira que venir a Vilanova a dormir!

Tarragona m'esborrona, els reusencs em fan patir.

2008-09-24T06:45:00.000-07:00

Jo pensava que els que portaven pel món amb passió el nom de la seva ciutat eren els reusencs però els tarragonins... deu n'hi do!

Encapçalar el seguici de la baixada de pilars amb banderes de Tarragona i consignant contra els juantxis i reusencs em va fer quedar una mica de pedra. Tarragona és una ciutat maca, més petita del que em penso i que ha sapigut inventar la seva festa. S'hi gasta els cuartos, que es diu.

Sant Pere és molt xulo, té la tronada, té el foc que no crema! Però Tarragona té un orgull patria que fa temps que no veig a Reus.

I ara arriba l'hora de fer paralel.lismes, Vilanova és Reus, Sitges és (només una mica) Tarragona.

Reus i Vilanova són fetes del mateix motllo, plenes de friquis, personatges insòlits i volcades amb l'hoquei. Tarragona i Sitges, com va dir un, tenen la capacitat de fer creure que el que fan és el millor, tant als turistes com a ells mateixos, i això senyors, els honra.

Prou de dir que el Carnaval de Vilanova és mort! Una festa que té 20.000 persones participant al seu acte principal no està morta.

A l'altra banda de la riera.

2008-09-22T13:11:00.000-07:00

Ull navegants! Aquest article, a part de ser una gran menjada d'olla no deixa de ser en un to mig humoristic, que ningú s'ofengui.

Ribetans i sitgetans. Vilanovins, geltrunencs i cubellencs. Som amics i som com germans entre nosaltres. Però el punt entre sitgetans i vilanovins a l'escrit té una separació molt més grossa que una simple riera.

Els sitgetans són poc radicals, tret d'alguna excepció, crec que els de la part sud ho hem heredat millor de la nostra proximitat a la zona tarragonina, els sitgetans són més barcelonins.

Semblo com un autentic estudiós dels comportaments al Garraf, els homes de Sitges acostumen a ser calbs o amb entrades, amb el cap rodó, pel blanc i veu cascada. Les noies tenen una cara diferent, especial, sel's hi nota que són de Sitges!

Els vilanovins quan anem a Sitges només podem fer que retreure'ls que una àliga que llença foc és una barbaritat i que els gegants moros són lletjos i que tindrien que passar per l'esteticien. Ells a Vilanova ens parlen de llunatics i de que llencem menjar, quan hi ha gent que es mor de gana.

I això és l'història de mai acabar. Demà parlarem de Tarragona i Reus.

En homenatge a tots els vilanovins que aguanten (com jo) cada dia a casa de l'enemic disputes populars sobre la lluïdesa dels nostres pobles i festes.

Pagesot.

2008-09-21T09:07:00.000-07:00

El món no està fet per a mi, el Garraf si. Jo vaig a Barcelona i m'estresso, on sembla fàcil anar em perdo. Edificis massa alts, massa gent desconeguda.

-Perdoni, l'estació de Sants?- un clàssic.

-Vas andandu?- (sic).

-Mmm.. Si. -no tenia ganes de metros.

-Bff! Agafa el metro, hi ha cuatre parades.- com si m'obligués.

Jo vull anar a peu, com deia un; jo sóc de fora, sóc de províncies! Un amic meu, potser el millor, estudia a Barcelona per el dia de demà ser un home cuiner de bon profit. Jo vaig anar a Barcelona perquè volia uns auriculars específics, i després per tornar, quan ell sortia de classe, vam quedar a l'Estació de Passeig de Gràcia.

Em va veure de lluny i al arribar no va poder paliar les ganes que tenia de dir-me que semblava un pagesot en plena ciutat, tot mirant-me rarament els edificis i els apressurats cosmopolites del món barceloní.

Demà rutina de nou. Que Déu (si es que és veritat el que diuen, que fa miracles i tal) ens beneeixi.

Dissabte que vé després del divendres i que al cap i a la fi és cap de setmana.

2008-09-20T03:10:00.000-07:00

Com deien a les acaballes de l'any 1975 i a les acaballes també del centinela d'occident, "ha efectuado una leve mejoría".

Estic millor, si, però tampoc per llençar coets, ahir vam aguantar, en plural, el meu cos i la meva ment els dos concerts de la Mostra de Cançó d'Autor que organitza el colectiu Desperta!. No va ser difícil, entre el Pau Alabajos, bon cantautor desde Torrent acompanyat d'un genial violí per rematar amb el Pere Tàpias, qui millor que ell per copsar la vida i el tarannà d'una ciutat com la meva. No vull convertir el bloc en crònica cultural, sinò en alguna cosa més reflexiva. Ara com si fos una entrada nova!

Quan vaig a casa dels meus avis m'extranyo, tota la vida he pujat a peu. No fins la casa, sinò per les escales. Últimament, quan porto dos o tres esgraons faig marxa enrera i busco l'ascensor. Jo crec que a mi em diuen de petit que els meus avis tindràn ascensor i no m'ho crec, es gairebé una tradició pujar a peu i arribar adalt cansat com si hagués anat a Castellet i la Gornal corrents i d'esquenes. La meva avia no guanyava per aigua i coca-cola.

Si hi hagués porter, dels d'abans, no automàtic, s'hauria d'haver posat a mig camí, amb les bosses de "l'habituallamiento". Ho sento, tant sentir-ho dir a les migdiades amb el Tour-Vuelta-Giro de fons...

Empés per la malaltia.

2008-09-19T10:31:00.000-07:00

Obro el bloc, empés potser per estar malalt i no saber molt bé que fer per paliar l'aburriment.

Fa res he canviat de vida. Ahir vaig passar per davant de la que va ser la meva escola durant tretze anys, per a mi era com un matrimoni. Jo, fins ara, no coneixia una altre vida que aixecar-me a les set o les vuit i creuar dos carrers per entrar a la meva escola. Feia Batxillerat i encara li deia "el cole". Han sigut els anys de la marmota. S'han anat repetint un darrera l'altre, si bé canviant el concepte, la forma era la mateixa. El primer any dibuixava, mossegava els companys i veia com un altre es menjava el pega. L'últim any veiem de lluny com s'enfonsava el transatlàntic i nosaltres, burros, ens vam sumar. Si, burros, els companys de tota la vida, amb els que m'he creuat els insults més durs i ens hem retret merda i mentides però finalment hem pensat que fem un sense altre. Tots separats. I mira que jo sempre deia que la meva classe de Batxillerat era una porqueria, que hi manava el mal rollo i els guettos. Jo tenia un, amb una de les meves millors amigues. Allà, a mitja alçada i a una banda, com m'agradava a mi, ja que els professors sempre miren o al final de la classe o al mig-centre quan en passa una. Per a mi, és tant fàcil recordar aquesta ubicació com la de sisé de primaria. O la de cinqué, on tres no-simpatitzants de l'equip culé feiem una especie d'assetjament a l'únic que no ho era.

I parbulari. Quantes vegades castigat, que si al lavabo, que si a les classes dels grans! A mi no em feia gens de vergonya, jo arribava i deia "Ei, que m'han enviat aquí!".

I ara, ves! On m'han enviat! On m'he enviat.